Avui sortim en Pere, en Lluis i jo. Com bufa la tramontana, decideixen fer uns corriols pel Montgrí.
Sortim pel camí que va directe a ben bé el mig de la carretera asfaltada que puja a les Dunes. Camí que ja comença a fer-me treure la llengua i anar bufant, en canvi ells, tan frescos i parlant com si estiguessin caminant pel passadís de casa seva. És la primera vegada que passo per aquí pel que no sé quant queda ni si la pujada s'anirà incrementant. Quan arribem a l'encreuament amb aquesta carretera, en Lluis i en Pere estan esperant-me, com de costum, i jo ofegant-me com de costum també. Només arribar continuem per l'asfalt fins a les Dunes… Però si sóc jo qui ha de descansar!!!!.
Arribem al pla de les Sorres, allí ens trobem amb altres ciclistes que han vingut de L'Escala. Comentem l'estat dels camins i agafem un corriol que baixa paral·lel al camí i que ens portaria a aquesta població. Un corriol estret i retorçat. Molt divertit de passar però que quan no t'ho penses i massa sovint per al meu gust, et trobes amb zona de sorres. Sorres que com no tinguis tècnica, com és el meu cas, té una estranya i desagradable tendència a escopir-te cap als costats, lloc on curiosament ja no hi ha sorra i la caiguda pot ser algo així com “diferent a suau” . La sorra que ho va parir !!!
Bé, ja hem arribat. Ara diran d'anar directes a algun restaurant per esmorzar, penso jo. Però no, anem franquejant fins a trobar un camí força ample i amb força pujada (crec que li diuen la transiberiana o algo així) i…. un altra cop cap amunt!!!. Ala, doncs el mateix procediment que abans, suar, llengua fora, dolor en les cames, problemes en la respiració… O sigui, el pack complet i a més tinc petits problemes amb el canvi!!!
Arribem just al peu del Rocamaura i agafem la ruta del vent. Ruta que m'agrada molt per la combinació entre pujades i baixades, pedres, arrels etc. I ja directes a Torroella.
La veritat és que en alguns moments he gaudit i en uns altres he patit. Els cuadríceps ja em fan mal i els 30 quilòmetres que hem fet de pujades, sorres, pedres i altres, m'han deixat bastant tocat. Però bé, és el que té no estar en forma. A poc a poc, segur que l'aniré agafant però en aquesta ocasió sí que haig de dir que… avui sí ve d'un pam!!!
Sortim pel camí que va directe a ben bé el mig de la carretera asfaltada que puja a les Dunes. Camí que ja comença a fer-me treure la llengua i anar bufant, en canvi ells, tan frescos i parlant com si estiguessin caminant pel passadís de casa seva. És la primera vegada que passo per aquí pel que no sé quant queda ni si la pujada s'anirà incrementant. Quan arribem a l'encreuament amb aquesta carretera, en Lluis i en Pere estan esperant-me, com de costum, i jo ofegant-me com de costum també. Només arribar continuem per l'asfalt fins a les Dunes… Però si sóc jo qui ha de descansar!!!!.
Arribem al pla de les Sorres, allí ens trobem amb altres ciclistes que han vingut de L'Escala. Comentem l'estat dels camins i agafem un corriol que baixa paral·lel al camí i que ens portaria a aquesta població. Un corriol estret i retorçat. Molt divertit de passar però que quan no t'ho penses i massa sovint per al meu gust, et trobes amb zona de sorres. Sorres que com no tinguis tècnica, com és el meu cas, té una estranya i desagradable tendència a escopir-te cap als costats, lloc on curiosament ja no hi ha sorra i la caiguda pot ser algo així com “diferent a suau” . La sorra que ho va parir !!!
Bé, ja hem arribat. Ara diran d'anar directes a algun restaurant per esmorzar, penso jo. Però no, anem franquejant fins a trobar un camí força ample i amb força pujada (crec que li diuen la transiberiana o algo així) i…. un altra cop cap amunt!!!. Ala, doncs el mateix procediment que abans, suar, llengua fora, dolor en les cames, problemes en la respiració… O sigui, el pack complet i a més tinc petits problemes amb el canvi!!!
Arribem just al peu del Rocamaura i agafem la ruta del vent. Ruta que m'agrada molt per la combinació entre pujades i baixades, pedres, arrels etc. I ja directes a Torroella.
La veritat és que en alguns moments he gaudit i en uns altres he patit. Els cuadríceps ja em fan mal i els 30 quilòmetres que hem fet de pujades, sorres, pedres i altres, m'han deixat bastant tocat. Però bé, és el que té no estar en forma. A poc a poc, segur que l'aniré agafant però en aquesta ocasió sí que haig de dir que… avui sí ve d'un pam!!!
Les meves disculpes però avui no he fet fotos. Suficient feina tenia amb respirar !!
Demà més. Ummmm, no sé... no sé !!
Demà més. Ummmm, no sé... no sé !!
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario